Capde a Miravet ... amb la Cameta Coixa !!!

Amb el cuixot al llom!

El cap de setmana passat, tinguerem el luxe de ser convidats d'honor (ja que no es pot dir d'altra manera) a Miravet. I no em referixc a la V Cursa de La Cameta Coixa (que també) sinò a disfrutar d'uns dies gastronómics, culturals i esportius amb la millor companyía possible.

L'expedició estava formada per nosaltres dos amb Ana Ortega i Jordi. Ens plantàrem allí divendres de nit, després d'intentar creuar l'Ebre pel pas de barca però sense barca, juas, juas ... menys mal que vegerem la senyal a temps!

Allí apareguerem en una casa rural de categoría amb la Selecció Catalana i Balear de curses per muntanya. Ja deia jo que la cara d'estos xicots em sonava, clar ... son els de les revistes i el pòdiums. Quico Soler, Eva, Josep i molta més gent de la que ara mateix no recorde el nom: tots uns craks! I sopen el mateix que nosaltres! El truco no està al sopar, xe, estarà en altre lloc...

Però com va el riu de ple!

Allí ens retrobem amb el Dídac, la seva germana Eli i el cunyat, Javi, que al día següent ens faràn de guíes per Miravet. També està Valle, companya de la Trans Alpine, que ha vingut desde Madrid. Aquella nit sopem mel (mel, no ... vuic dir que sopem estupendament) i ens quedem fins les tantes (sense adonar-nos) allí vinga a la xarrera.

Dissabte de matí, després d'un copiós desdejuni i amb molt de fred al carrer (veiem totes les serralades que envolten Miravet emblanquissades i enfarinades d'una xicoteta nevada) ... ens anem a fer turisme. Primer visitem una alfarería on disfrutem veient toooot el que exposen i fan. Alguns, fins i tot, fiquen les mans a la massa i s'embruten un poc fent pous i diverses figures. Una vegada eixim d'allí anem a veurer el pas de barca, l'únic sense motor que queda a l'Ebre, però que ara no està en martxa degut al gran cabal que presenta el riu, que és exagerat.

Al tornar, ens fem una merescuda cerveseta al bar amb la gent de la Selecció i a dinar a la casa rural. Ens deleiten amb una paella que resulta una delicia i ara sí que disfrutem de la companyía de l'Albert (altre company de la TAR) i del seu germà Sergi.

En acabar hem d'anar al castell, acompanyats (a banda de per la nostra incondicional guía Eli) per Rosa, la experimentada en aquestes històries que ens deleita explicant-nos-el de primera ma i amb tot detall. El castell resulta impressionant, però les vistes des d'allà dalt a l'Ebre no ho son menys. I fa un fred que pela!!!

En acabar, continuem fent una visita guiada pel poble, recorrent els seus indrets més curiosos i com no, acabem al bar, fent-nos algo calentet (altres una cervessa).

Anem a la casa a descansar per demà i tornem al poble per sopar amb els organitzadors de la cursa que van a topeeee. Pobres, estan reventats i matinen més encara que nosaltres. Sopem la mar d'agust i ens retirem a descansar, que ens espera la cursa de demà.

Piiiiii, piiiiiii ... diumenge ben de matinet i amb un fretorro de mort ens dirigim tal qual zombies a l'eixida (que està a prop de la casa). Allí hi ha un "ambientazo" genial i disfrutem d'estar per allí. Últimes fotos abans d'eixir i pim, pam, pum. A cooooorrer. Gaaaaaaaas!

Menys mal que la vegerem a temps...

Com no, açò comença pujant. Jo aniré aspai amb el meu pobret genollet. Fa encara molt de fred i sobretot bufa molt de vent. Començe be, poc a poc, resulta ser una senda cómoda per córrer de pujada. Després baixem al primer avituallament i allí hi ha de tot: la gent va disfressada, però inclús alguns dels que córren. Si arrive a saber-ho em duc la disfressa.

Continuem puja i baixa, uf, és més cansada del que pensava, però jo he de reservar forçes fins el km 7 ... ja us contaré perquè.

Però al km 7 no passa res, així que decidixc tirar un poc més ràpid perquè ja no necessite reservar-me ... ¿o sí?

Mecasenla!!! Està al km 11. ¿El què? Doncs el pernil que estava esperant!!!!

La motxila preciosa de la muerte amb el nostres gats ja dins!

Resulta que hi ha un premi per al primer xic i xica que el vulguen. Dic que el vulguen perquè el premi és un pernil, però has d'arrastrar-lo tota la cursa. Bueno, tota no ... des d'on te'l trobes (mitja cursa, jeje). I jo pensava que estava al km 7 i com no estava doncs vaig córrer més, vaig pensar que ja se l'haurien endut.
I quina sorpresa que arribe al km 11 i allí estava, justet abans de la súper-hiper-pujada del día duradelamuerte. Doncs be, jo me'l carregue a l'esquena i tire cap amunt. La gent flipa! I jo també flipe! Ai mare .... les cames no em responen i tarde vora 15 minuts en acostumar-me. Uf, menuda pujada.

La cameta Coixa!

Al poc un xicón que ve darrere em diu que o està flipant o sent una gaita. Jajaja, jo també la senc i cert, ahí esta. Hi ha uno tocant la gaita enmig de la serra, xe tu!!! Quin tio! Passem, li aplaudim i continuem per la zona més xula de la cursa: una cresta expossada i amb unes vistes espectaculars a l'Ebre (quina meravella, estos de l'organització han ficat neu i tot, xe!).

Amb els craks de la Selecció Catalana i Balear

Ara ve la baixada i amb el cuixot al llom no és que siga massa cómoda, però ens acoplem uns xavals i jo i la gaudim. Anem xarrant, passem altre avituallament, un poc de pista i cap amunt altra vegada. Queda l'última pujada fins el castell i la resta ja m'ho conec d'ahir. Ara a disfrutar. El cuixot a l'esquena dona més festa que qualsevol altra cosa, tot el mon animant i dient bojeríes.

Ratllades del Quico ... ¿com és SALOMON al reves? NOMOLAS ...

A baixar i disfrutar, la veritat és que la motxilla també és genial, tota rosa ella divina de la muerte amb uns gats que van en un descapotable plens de collars i joies (vamos, vamos). L'entrada al poble és un plaer i a meta encara més. "La noia del cuixot!!! Que ja ve!!" La banda de música allí fent una xaranga, la gent animant i el Dícad i Albert flipant, jeje. Açò no te preu.

La súper-Colla

Descarregue el cuixot, torne xip, salude, Montse també està per ahí i m'encamine a fer-me un massatge. I colló, quin massatge, de luxe. Al moment entra al quartet dels massatges Jordi que ha arrivat amb Francesc. Ixc a per ell, més contents que el mon i al poc Ana que entra i veu el cuixot i es fica vinga el crit a revolucionar la gent, jajajaja. Què tia!

Disfrutem dels massatges tots quatre, menjem alguna cosa i ens anem a la dutxa. Repleguem trastos i a meta altra vegada ja amb el cotxe carregat per a després tornar a casa. Però abans ens queda disfrutar de la torrada, del pa amb tomata, del caldo calentet, dels pintxos i llonganisses de la zona, dels creps de xocolata i torta dolça, de les rialles de la gent, de l'entrega de premis, de la companyía del grup i de mil i mil experiències més.

Acaben damunt l'escenari fent-se fotos amb la cameta coixa, despendint-nos de la gent de les seleccions i fent un cafenet reparador al bar. Visitem casa de l'Albert i Montse amb els seus gossos ben bonics i espavilats i arriva l'hora d'acomiadar-se per tornar prompte!

Hem passat un gran cap de setmana, amb una gent meravellosa, jo m'he sentit com a casa, disfrutant d'aquelles senderes i muntanyes, arrastrant el pernil mitja cursa, rient, somiant, vixquent ... hem estat, com m'agrada dir a mi: com el marahà de Capurtala (que no se ni qui és)!!

Així que enhorabona a La Cameta Coixa per la cursa, per l'ambient, per la familia que son i gràcies a Dídac, Albert, Eli, Javi, Montse, Rosa, Josep i demés per fer-nos els díes tan agradables. Salutacions a Valle (ens veiem prompte, agafat el gatet i pujarem els cims que faça falta), Ana i Jordi per compartir-ho amb nosaltres i a Francesc per disfrutar-ho tant com jo i sempre junts!

Fins aviat!

https://plus.google.com/u/0/photos/115104909187073332010/albums/5848933002383062385